Dirs de dir dient

—On som?

—Aquí, on vols que siguem?

—No sé, però és que és tan fosc que no veig on som.

—Aquí, home. Per saber que som aquí no fa falta veure-hi. Sempre, a cada moment, som aquí.

—No ho veig clar.

—Clar, com que som a les fosques…

—Podríem ser allà sense saber-ho, en comptes de ser aquí. A la fosca, com vols estar segur que som aquí?

—Doncs, perquè només es pot ser aquí. Si fóssim allà, seríem aquí també.

—Impossible, no es pot ser aquí i allà a la vegada.

—No és que arribem a ser aquí i allà a la vegada; el que passa és que quan nosaltres som allà, l'allà s'ha tornat per a nosaltres aquí. Aquí és sempre el lloc on som.

—Però com pot ser aquí, si som allà?

—Perquè ser, només podem ser aquí. La nostra vida és sempre ser a l'aquí on som presents i vivim.

—I què passa si vaig, per exemple, al mercat? Segueixo sent aquí encara que sigui al mercat?

—No, ja no ets en aquest aquí, ets al mercat, però és que el mercat, en el moment que tu hi arribes, es converteix en el teu aquí.

—Això que dius no hi ha ningú que ho entengui. Com pot ser que aquí es converteixi en allà? O allà en aquí?

—Pel que et dic, aquí és allí on som a cada moment. Si som aquí, l'aquí és aquí; si som allà, l'aquí és allà, si som al cim, l'aquí és al cim.

—Llavors no serveix de res dir "me'n vaig d'aquí"? Perquè, segons el que estàs dient, de l'aquí no ens en podem lliurar mai, no podem abandonar-lo, el portem sempre amb nosaltres allà on siguem. Però, la veritat, jo no em penso passar la vida aquí. Ja n'estic fart. Quan torni la llum faig la maleta i me'n vaig. Tu queda't amb el teu aquí, que jo me'n vaig cap allà.

—No te'n pots anar, encara que ho vulguis. Per més que caminis sempre seràs aquí. Encara que hi vagis volant amb l'avió, no podràs abandonar mai l'aquí. Vagis on vagis, sempre hi seràs.

—Això t'ho penses tu, de l'aquí no en vull saber res més. Tu fes el que vulguis, però jo he decidit no passar ni un dia més aquí. M'angoixo amb tanta proximitat i tants pròxims.

—Lo de la proximitat és un altre tema. Es pot ser pròxim aquí, o ser molt pròxim allà. La proximitat és quelcom que no es pot mesurar amb una objectivitat ben certa. L'aquí sabem, o hauríem de saber sempre, on és, i és ben clar que és aquí. Ara bé, on es troba, on comença la proximitat és quelcom molt difícil de mesurar, i encara més difícil si s'intenta fer amb criteris objectius fàcils d'aplicar o criteris crítics ben definits i establerts.

—Tan difícil no és. Àdhuc a la fosca sé que ets a la meva vora, que som pròxims l'un a l'altre.

—I com ho pots saber?

—Per la veu. Jo sento la teva veu, i la teva veu em fa saber on ets. Estem ben pròxims l'un a l'altre.

—I si la meva veu t'enganya?

—No em pot enganyar, la sento i l'escolto aquí mateix.

—Però si soc lluny, allà, com pots escoltar la meva veu i saber si estem pròxims l'un a l'altre?

—Molt fàcil, perquè quan tu ets allà, en realitat, com tu acabes de dir, ets aquí. Doncs l'allà no és més que una manera d'anomenar l'aquí.

—Ara sí que ho has entès. Exactament, l'allà i el més enllà no són més que maneres d'anomenar el nostre aquí. Aquí sempre present i que no pot ser ni més a prop ni més lluny. Hi som sempre, ens viu i no en podem sortir. Hem d'oblidar la mitologia banal que ens vol fer creure que hi ha un allà on serem, o podem arribar a ser, molt més vius i feliços que en el nostre aquí.

—Una última pregunta: i aquest aquí, el nostre aquí, és en l'espai o en el temps? Vivim en l'espai o en el temps?