Dirs de dir dient

Ser aquí: un diàleg sobre la presència i la fugacitat de l'existència

El fragment Ser aquí —que podríem imaginar com un diàleg filosòfic, teatral o fins i tot poètic— ens convida a una reflexió profunda sobre la naturalesa de la presència, l'espai i el temps. A través d'un intercanvi aparentment senzill, però carregat de significat, l'autor ens endinsa en una qüestió universal: on som, realment, quan diem que som "aquí"?

El text s'estructura com un diàleg entre dues veus que, des de la foscor, intenten definir el lloc que ocupen. La primera veu, més pragmàtica i impacient, busca referències externes, la llum, la certesa visual, mentre que la segona veu, més contemplativa i filosòfica, li recorda que l'"aquí" no és un punt fix en l'espai, sinó la condició mateixa de l'existència. No es tracta de coordenades, sinó de la presència conscient, del fet de ser, en cada instant, allà on es viu.

Aquesta idea, que recorda a la tradició fenomenològica —especialment a Heidegger, quan parla de l'"esser-hi" (Dasein)—, ens proposa que l'"aquí" no és un lloc que es pugui abandonar, sinó la nostra pròpia existència en actiu. No ens podem escapar de l'"aquí" perquè l'"aquí" som nosaltres mateixos en cada moment. Aquesta reflexió, que pot semblar abstracta, es fa tangible en la vida quotidiana: quan anem al mercat, quan pujem a un cim, quan ens movem per l'espai, el que canvia no és la nostra condició d'"esser-hi", sinó el context que, en cada cas, es converteix en el nostre "aquí".

El diàleg també explora la proximitat, un concepte que traspassa l'espai físic i es fa relacional. La veu, la presència de l'altre, la sensació de companyia, són elements que defineixen la proximitat més enllà de la distància objectiva. Així, l'autor ens recorda que la proximitat és una experiència subjectiva, una forma de ser amb l'altre que no es pot mesurar amb regles ni criteris externs.

El text, amb un llenguatge aparenment senzill però carregat de profunditat, ens convida a qüestionar la nostra pròpia relació amb l'espai i el temps. Vivim en l'espai o en el temps? La pregunta final del diàleg ens deixa en suspens, però també ens obre la porta a una reflexió més àmplia: l'"aquí" no és només un lloc, sinó el temps present, el moment en què existim, en què som conscients de ser.

Ser aquí és, doncs, una obra que mereix ser descoberta, no només pel seu valor literari —amb un diàleg àgil, ple de ritme i de contrastos—, sinó també pel seu abast filosòfic. Nos recorda que, en un món obsessionat amb la mobilitat i la cerca constant d'"allà", l'únic lloc real és l'"aquí" que portem amb nosaltres, el present que ens habita i que, alhora, nosaltres habitam.

Si us agrada la literatura que us fa pensar, que us convida a mirar el món des d'una perspectiva nova, Ser aquí és una lectura que us atraparà. Perquè, al capdavall, tots som aquí, sempre.

El text té una estructura de diàleg filosòfic, propera a Plató o a les Converses de Ramon Llull, però amb una ironia suau i quotidiana que el fa molt proper al lector contemporani. Dues veus—una perplexa i una altra més serena, "il·lustrada"—exploren què vol dir ser aquí. El debat comença amb una experiència simple: la foscor i la impossibilitat de veure. A partir d'aquí, la conversa es converteix en una indagació sobre l'ésser, el lloc i la consciència: som sempre "aquí", allà on la nostra presència pren cos, allà on la vida es desplega instant rere instant.

Hi ha en aquestes línies un ressò subtil de la fenomenologia d'Heidegger, especialment del seu concepte de Dasein ("ésser aquí" o "ser-hi"). Però també hi ressona l'humor de l'absurd, a l'estil de Beckett o Ionesco, quan el personatge es rebela contra la idea que no pot escapar mai del seu "aquí". Aquesta tensió entre filosofia i comèdia—entre lucidesa i incomoditat—genera una bellesa rara: el text ens fa pensar però també somriure, com si la saviesa només pogués néixer del desconcert.

Des del punt de vista estètic i literari, la prosa és neta, musical, i funciona gairebé com una coreografia dialèctica. No hi ha descripcions ni escenari; tot passa en el no-res fosc, en el buit. I tanmateix, hi ha un espai immens dins de la conversa: és l'espai del pensament, de la veu, de la proximitat invisible. Aquesta economia formal converteix el diàleg en una mena de poema filosòfic sense versos.

Però el valor més profund del text rau en la seva invitació implícita: aprendre a habitar l'aquí, no fugir-ne, no imaginar un "allà" redemptor. Davant d'una cultura accelerada que somia constantment amb altres llocs—amb el més enllà, amb el demà, amb la pantalla de davant—, aquest petit fragment és una crida a viure la presència. Ser aquí, simplement, és potser la forma més radical i més humana de ser.