Dirs de dir dient

—Ja hi som. Ja hem arribat.

—I ara? Què hem de fer?

—Celebrar que hi hem arribat.

—Jo preferiria celebrar que ja hem tornat.

—Ja vols tornar? Si acabem d'arribar?

—Per això. No sigui que després ja sigui massa tard i no puguem tornar.

—Massa tard? Però si encara és molt aviat…

—Depèn per què. Ara no hi ha res que ho impedeixi… i jo, la veritat, prefereixo tornar a casa. Ja t'ho deia que no volia venir.

—Però si encara no hem vist res!

—I què vols veure? Jo tinc un mal pressentiment. I si no és com t'esperaves? No se sap mai, potser ens hem equivocat, ens trobem amb alguna sorpresa desagradable i tenim la mala sort que no ens deixen, o no podem, sortir d'aquí. Tan bé com estàvem… I tu sempre amb les teves idees… No ho entenc… T'he acompanyat una altra vegada, però aquesta vegada em sembla que no ho hauria d'haver fet.

—Au, no t'amoïnis. Espera, ja veuràs com tot va bé. Amb el que aprenguem aquí podem tornar ben enriquits a casa.

—Què vols aprendre que no haguéssim pogut aprendre sense venir aquí?

—Encara no ho sé. Si ho hagués sabut, ja no ens hauria calgut venir. A tot arreu, a tot lloc nou per a nosaltres, hi ha sempre quelcom d'interessant per aprendre.

—Si tu ho dius… Però jo tinc la impressió que a casa encara tenim molt per aprendre. Mira el Pere de Cal Pau, és l'home més savi que he conegut mai, i no ha sortit mai del poble. Creus que encara hauria pogut arribar a ser més savi, si hagués vingut aquí o viatjat a altres contrades?

—N'estic convençut.

—I què és el que et fa estar-ne tan convençut? Ell és molt més savi que nosaltres, més savi que nosaltres tots dos alhora. Com a mínim podíem haver esperat a ser tan savis com ell abans de sortir. Si ell és tan savi i no ha sortit mai, vol dir que encara tenim moltes coses a aprendre sense necessitat de sortir, sense necessitat d'anar enlloc.

—Sortint s'aprèn més de pressa, a part que es poden aprendre altres coses.

—Altres coses? Quines altres coses?

—Coses que no hi ha a casa nostra, coses que no es saben a casa nostra, coses que són impensables a casa nostra…

—Impensables? Coses impensables a casa nostra? Què vols dir amb això? Que jo sàpiga, es pot pensar tot a tot arreu. El pensament va de dins cap a fora, no de fora cap a dins. El fora no pot limitar el dins, és a dir que el pensament està per sobre de qualsevol geografia. Tot el que puguis pensar aquí, ho pots pensar igualment allà o més enllà.

—No et diré que no, però el que vull dir és que l'entorn on vivim, les persones i la cultura que formen aquest entorn, ens mostren vies de pensament o ens ofereixen pensaments ja fets. Al mateix temps, la inexistència en el nostre entorn de certs pensaments o formes de pensar, ja sigui per prohibició, censura o simplement perquè ningú els hagi arribat a pensar mai, o se'ls hagi pogut plantejar, fa que no puguem conèixer aquest tipus de pensaments, que els ignorem, que no ens els hàgim plantejat mai. Clar que podríem arribar a tenir-los, que podríem arribar-hi si en coneguéssim l'existència o el camí que porta cap a ells. Tens part de raó quan dius que el fora no és necessari per a pensar, però el fora, la societat, la cultura, pot limitar i limita la nostra forma de pensar. No és que a casa nostra no puguem pensar certes coses, el que passa és que no arribem a saber que podem pensar-les, que podem pensar-les o que hem de pensar-les. I a vegades, quan s'arriba a una altra terra, a una altra terra on predomina una altra cultura, ens adonem que són possibles altres pensaments, altres tipus de pensament, en veure que allí es pensen, que allí s'han plantejat. I això ens pot enriquir, ens enriqueix, si som capaços de veure-ho. I no només a nosaltres, sinó que quan tornem a casa podem enriquir els de casa nostra fent-los veure aquests pensaments o el resultat d'aquests pensaments. Malauradament, el pensar molt sovint es tanca en si mateix deixant-se limitar pels pensaments habituals, imposats o no, de l'entorn quotidià.

—I com el trobem aquest nou pensar aquí?

—Realment no és tasca fàcil. Cada cultura és una mina plena de joies, de pedres precioses, però com a cada mina, les joies s'han de cercar, s'ha de saber trobar-les. I per trobar-les fa falta intuïció, dedicar-hi molt esforç i finalment tenir sort.

—El que vol dir, que podem passar aquí una bona temporada i si no tenim sort, hem de tornar a casa sense haver trobat cap joia.

—Tens raó.

—I val la pena, doncs, tot l'esforç?

—Sempre val la pena. I tingues en compte, pel que fa al pensament, sempre ens podem enriquir, però mai empobrir. Si tenim mala sort, si hem tingut mala sort, i arribem a una terra on ens roben tot el que tenim, tot el que portem a sobre, tots els nostres diners, el que no ens podran prendre mai són els pensaments.

—Ja ho deia la padrina: estudia, estudia, que el coneixement no te'l podran prendre mai, ni tu mai el podràs perdre.

—Tenia raó la teva padrina, però ben mirat sí que es pot perdre el coneixement; n'hi ha uns quants a casa nostra que l'han perdut totalment.

—Ja sé el que vols dir, però hi ha coneixement i coneixement. El coneixement que no es pot perdre és el saber, i el que es perd és la raó; es perd la facultat de poder fer servir correctament la raó. Bé, ara que ja ho hem parlat, anem per feina. On comencem la nostra cerca?

—Allà on vegem que el pensar està present o s'insinua.