Sobre l'Amor (mosaic de dirs)

LXXXVII

La durada dels dies on l’amor sembla defallir, s’allarga amb l’empenta del pes de la buidor. Però, s’esvaeix fent de tot el lluny un aquí, on el durar es densifica com si no deixés mai d’existir, quan comprenem, sentim o intuïm, que no hi ha ni defalliment ni mancança, no pot haver-la, en el batec del nostre existir.

XXXIII

Es diu, que qui no té ben aferrades les seves arrels, mai no podrà alçar el vol ni volar. Les arrels no limiten el vol, ni l’impedeixen, són un dels fonaments que el possibiliten. Per això, en algunes contrades es diu "si vols donar ales als teus fills, dona’ls arrels".

I qui creu que tallant les seves arrels augmenta la seva llibertat, és com l’arbre que es va separar de les seves arrels per a poder ser més lliure i així poder arribar a veure i viure nous horitzons.

Altres repliquen dient, que el tronc només arriba a donar-se enlairant-se sobre, i entre, les flames, quan està ben sec i ha estat separat de les arrels. És allò que alguns anomenen "viure morint més enllà d’aquesta vida".

XXXVI

- Digues, foll,
té paraules
l’amor?
¿És cant?
¿És silenci?

-És dir,
que lliga mirades,
bastint ponts
de cor a cor.

XXVIII

La barca de l’amant va llençar al mar d’ebrietat de l’amor l’àncora de la raó lligada amb la corda més fina i ferma de l’enteniment; volia la pau de la quietud en mig de les ones i resistir totes les tempestes d’aquest món. Els aires de l’amor no els volia per a inflar la vela, els volia per a poder-se enlairar, des de la fermesa ben ancorada, amb les ales i la raó del seu cor.

XXXIX

¿I saben aquell, o ha escoltat mai algú aquell, de l’home, que enamorat de la bellesa de la neu i del gel, de puresa blanca i cristal·lina, es va ofendre i enfurismar, quan algú li va voler explicar, que la neu i el gel no són més que aigua esmorteïda, que ha perdut el seu fluir i el seu cant?