Dirs de dir dient

—Ai, quina por!

—Por de què?

—Por de tenir por.

—Por de tenir por?

—Sí, por de tenir por d'allò del que no hem de tenir por.

—I això et fa patir?

—Molt. Tu imagina't que et passes la vida tenint por del que no has de tenir gens de por. Per exemple, perquè no existeix. És terrible arribar a tenir por del que no existeix. Quina manera de patir innecessàriament! O patir tenint por de coses que existeixen, però que són totalment inofensives, que mai ens poden arribar a fer mal. Com si ara tingués por que la cadira em mossegués, o que el cel caigués sobre els nostres caps.

—Home, tenir por d'aquestes coses no és realment tenir por; és estar ben boig. Pensar que pot arribar a mossegar la cadira!

—Sí, ja pots riure, però hi ha moltes coses de les quals tenim por i que ens fan patir, i realment són tan absurdes com arribar a pensar que la cadira ens pugui mossegar. Però encara que siguin en realitat inofensives, la por, si ens domina, ens pot portar a témer-les, a tenir-ne por. I això és el que em fa més por.

—Ara ho entenc; el que et fa por és la por irracional.

—No ben bé; hi ha por irracional que és justificada i necessària. El problema no és si la por és racional o irracional, el problema és saber si està justificat que hàgim de tenir por. Jo vigilo molt i intento no tenir por del que no n'he de tenir por, però és un perill al qual estem sotmesos tots, aquest de tenir por del que no hem de tenir por. I a sobre, hi ha qui vol que tinguem por, molta por, per poder manipular els nostres actes i pensaments. La por ha estat sempre una eina molt útil per a poder educar i domesticar els homes.

—L'important és ser valent i no tenir por ni de res ni de ningú.

—Tu sempre tan valent! La por, ho deia sempre el meu avi, ens salva posant-nos límits. No l'hem de refusar, no l'hem d'impedir, però hem de vigilar sempre que estigui justificada i en concordança amb el nostre viure, amb les circumstàncies del nostre viure.

—Com pot estar en concordança? Quin és el criteri per poder determinar que està justificada i és escaient o necessària?

—El grau de probabilitat que el perill o mal que suposadament ens pot afectar, ens pugui arribar a afectar realment.

—El grau de probabilitat? Encara que la probabilitat sigui mínima, o quasi insignificant, es pot tenir por, molta por. Una por justificada. A més, en moments en què ens trobem davant de perills, o de suposats perills, no hi ha temps per posar-se a fer càlculs de probabilitat. Hi ha pors de l'instant, pors sobtades o inesperades, que poden ser definitives. Davant d'aquestes situacions s'ha d'actuar, i prou. Actuar amb intuïció. És el moment on els reflexos compten més que els càlculs.

—Sí, però les pors que més ens malbaraten la vida són les pors que anem acumulant i tenim sempre presents. Les pors que es poden anar fent cada vegada més intenses a mesura que passen els anys. Hi ha moltes situacions en les quals cuidem i mantenim pors que no ens serveixen de res més que per estrènyer les nostres vides i els nostres pensaments. Aquestes són les pitjors. Són les pors que acostumen a sembrar i espargir entre nosaltres aquells que es volen aprofitar de les nostres pors. Aquells que volen que patim, que passem por, que visquem en la por per poder treure'n profit. Amb la por es poden modificar els pensaments, es poden modificar els sentiments i, com a resultat d'això, provocar que fem nostres certes idees, creences o opinions. Idees i opinions que ens mouran a viure, a actuar i parlar de manera que els sembradors de por i aquells que els promocionen, contracten i mantenen, en treguin profit. Un profit que en moltes ocasions és contrari al que ens convé realment a nosaltres, és a dir, un profit del que no en trèiem cap profit. Com quan ens acaben convencent de que hem de comprar objectes, o pagar per serveis, que ens fan creure que ens alliberaran dels perills del que tenim, justificadament o injustificadament, por. I el pitjor de tot és quan el viure de tot un poble es vol fonamentar en la por.

—A casa nostra, gràcies a Déu, la por no determina el viure de la nostra societat. Això que dius és a altres terres, allà on hi ha governs absolutament dictatorials.

—Què és un govern absolutament dictatorial? Bé, ja m'ho explicaràs després. El que és important ara és veure que tota societat, tot poble, tota organització humana fonamenta el seu viure i les seves estructures en gran part en algun tipus de por. Por més o menys evident, però sempre por. Cap de nosaltres es pot salvar totalment de la teranyina de la por.

—És que la por ens fa viure en el present tenint molt en compte un futur incert, i això ens mou a actuar i a superarnos, a superar les nostres circumstàncies, a poder aconseguir minimitzar el màxim de perills per poder viure més tranquils i amb més comoditat.

—Es pot educar algú sense fer ús de la por? Sense activar mecanismes de por en el seu interior?

—El que no es pot fer és fonamentar l'educació de forma absoluta en la por. Ja ho va dir aquell savi: "la por, si volem treure'n fruits que ens dignifiquin i ens facin més lliures, ha d'anar assenyadament acompanyada de l'esperança", "assenyadament i del bracet" afegiria jo.

—Jo he sentit dir alguna vegada que "el seny més equilibrat és el que ens pot lliurar i ens ha de lliurar de tota la part negativa de la por". No hi ha res que temin més els sembradors de por que un seny viu i ben esmolat. Però sigui el que sigui, la preocupació més gran que ara per ara tinc, el motiu més viu de por que es fa meu és, com deia, pensar que puc acabar tenint por d'allò de què no s'ha de tenir gens de por. D'allò que realment no hauria de despertar en nosaltres cap sentiment de por.