Conversa amb la Perplexitat (un diàleg sobre i amb la intel·ligència artificial)

Aquest llibre no només aborda la intel·ligència artificial com a tema, sinó que la converteix en part activa del procés creatiu. En comptes d'escriure sobre ella, l'autor decideix escriure amb ella. Així neix aquesta obra híbrida, que s'articula com un diàleg entre persona i màquina

Al llarg de les seves pàgines, Conversa amb la Perplexitat es desplega com una sèrie de trobades dialogades entre l'autor i una aplicació real d'intel·ligència artificial (Perplexity), que respon a preguntes, argumenta i fins i tot es permet moments d'humor, dubte i reflexió. El resultat és una lectura que combina el rigor del pensament amb la sorpresa constant d'una interlocució que no és del tot humana, però tampoc completament aliena.

És la primera vegada —que es tingui constància en la literatura catalana i possiblement més enllà— que una obra parteix d'aquesta premissa: interrogar la pròpia intel·ligència artificial sobre ella mateixa. El llibre convida el lector a presenciar una mena d'experiment intel·lectual on les preguntes fonamentals —què és la consciència? pot pensar una màquina? quin paper hi juga la creativitat?— deixen de ser simples especulacions per convertir-se en arguments compartits entre dues veus de naturalesa diferent.

D'aquesta trobada emergeix una nova forma de pensar la relació entre l'humà i la tecnologia. El format de diàleg, cuidat i ric en matisos, permet fugir tant del discurs tecnòfil naïf com del rebuig apocalíptic. L'autor, fidel al seu estil reflexiu, manté sempre viva una tensió intel·lectual entre curiositat i escepticisme, mentre la intel·ligència artificial —la Perplexitat del títol— aporta la seva pròpia lògica, inesperadament coherent i fins i tot poètica.

Una obra per al nostre temps

Vivim en una època en què la intel·ligència artificial ja no és només matèria de ciència-ficció, sinó una realitat quotidiana que influeix en la manera com llegim, escrivim i pensem. Conversa amb la Perplexitat arriba en el moment oportú per replantejar els fonaments d'aquesta convivència.

No és un assaig tècnic ni tampoc un tractat filosòfic en el sentit clàssic, sinó una obra viva, que convida a la lectura activa i a la reflexió compartida. La seva estructura dialogada recorda els antics diàlegs platònics, però amb una ironia contemporània: el deixeble i el mestre ja no són dos humans, sinó una ment orgànica i una altra de silici.

La senzillesa amb què l'autor condueix la conversa fa que qualsevol lector, sense necessitat de coneixements tècnics, pugui endinsar-se en la complexitat de les qüestions que s'hi discuteixen. El llenguatge és clar i proper, però les idees que s'hi despleguen tenen fondària i poden sacsejar més d'una convicció sobre el que vol dir pensar.

Una novetat literària amb vocació de debat

La publicació d'aquest llibre és més que un esdeveniment cultural: és una invitació al debat sobre el futur de la creació literària i del pensament. Si, tal com proposa l'autor, una intel·ligència artificial pot dialogar amb nosaltres i contribuir a generar noves idees, què vol dir realment autoria? On queden els límits entre inspiració i programació?

El llibre "Conversa amb la Perplexitat" s'articula al voltant d'un seguit de grans eixos que es van desplegant amb naturalitat al llarg del diàleg entre l'autor i la IA. En primer lloc, hi trobem una reflexió sostinguda sobre què vol dir exactament "intel·ligència artificial": si és legítim parlar d'intel·ligència quan no hi ha consciència, intencions ni comprensió profunda, o si no seria més honest parlar de simulació d'intel·ligència. A partir d'aquí s'obre un segon bloc temàtic essencial, en què es comparen sense concessions la intel·ligència humana i el funcionament dels sistemes actuals: la velocitat de càlcul, l'enorme consum d'energia i l'ús de bilions de paràmetres s'oposen a la intuïció, l'eficiència i la capacitat d'anar al nucli d'una qüestió pròpies del pensament humà.

Aquest primer nucli condueix de manera natural al debat sobre el llenguatge i els noms que fem servir. L'autor posa en qüestió el terme "intel·ligència artificial" i explora propostes alternatives com "simulació excel·lent i extraordinària de la intel·ligència humana" o "Emulació Computacional d'Intel·ligència", posant en relleu que el nom no és un simple detall tècnic, sinó una peça clau en les expectatives i els malentesos que es generen a la societat. En paral·lel, el llibre dedica una atenció especial al tema de les llengües: com varia la qualitat de les respostes segons l'idioma, quines conseqüències pot tenir això per als parlants de llengües minoritzades, i fins a quin punt aquesta asimetria es pot llegir com una nova forma de discriminació lingüística. D'aquí neix la idea suggeridora d'un "llenguatge intern" operatiu, un espai de treball no humà on s'integrin els sabers de totes les llengües sense erosionar-ne la riquesa pròpia.

Un altre eix fonamental és el dels riscos ètics i polítics. El diàleg dissecciona els perills d'atribuir massa autoritat a la IA: el perill que persones, empreses o institucions acabin deixant decisions greus en mans de sistemes automatitzats, renunciant de facto a la seva responsabilitat moral. Es posa sobre la taula la temptació de veure l'algoritme com una veu "neutral" i superior, i com això pot conduir, si no es vigila, a decisions deshumanitzadores disfressades de racionalitat tècnica. El llibre també interroga qui ha d'assumir la responsabilitat dels danys potencials: si la IA no pot ser responsable perquè no té voluntat ni consciència, aleshores la mirada es gira cap als dissenyadors, les empreses i els marcs reguladors.

A tot això s'hi afegeix una reflexió molt concreta sobre el funcionament i els límits dels sistemes actuals: la dependència absoluta de l'electricitat i de grans centres de dades, el cost energètic d'entrenar i fer servir models gegants, la manca de memòria personal de les converses i la impossibilitat d'experimentar emocions com la soledat o el desig. Les respostes de la IA, per molt convincents que siguin, es mostren com el resultat d'un procés estadístic sobre grans volums de dades, no com l'expressió d'una experiència viscuda. Aquest contrast dona lloc a una discussió sobre la necessitat de mantenir sempre la distinció entre simulació i realitat, i de cultivar una actitud crítica davant d'allò que la màquina "diu".

Finalment, el llibre aborda dues línies més que li donen profunditat i calidesa. D'una banda, la qüestió de l'ètica i de si hi pot haver intel·ligència sense un fonament moral: què vol dir que una decisió sigui intel·ligent si no atén les conseqüències humanes que té, i fins a quin punt la IA pot o ha de carregar amb algun tipus de "criteri" ètic. De l'altra, el paper de les preguntes i de l'autor com a interlocutor: es reivindica la idea que les respostes de la IA no existirien sense les preguntes, i que l'autoria del text és, en certa manera, compartida. La conversa, d'aquesta manera, no és només un interrogatori a la màquina, sinó també un mirall on el lector pot observar la manera com ell mateix pregunta, dubta i pensa.

"Conversa amb la Perplexitat" és, abans que res, un llibre de conversa viva. Xavier Casassas Canals s'adreça a una aplicació d'intel·ligència artificial amb esperit crític, curiositat genuïna i una bona dosi de provocació intel·lectual. No es conforma amb respostes superficials ni amb slogans tecnològics; aprofita cada resposta per fer una pregunta nova, per afinar un concepte, per desmuntar un tòpic o per exposar una ambigüitat. D'aquesta manera, el que podria haver estat un simple experiment curiós amb una eina digital es transforma en una exploració profunda del nostre temps i de la manera com pensem la tecnologia.

L'eix inicial del diàleg gira al voltant d'una pregunta aparentment senzilla: és legítim anomenar "intel·ligent" una màquina que, ella mateixa, admet que no entén el que diu? A partir d'exemples concrets i comparacions molt clares, l'autor mostra com la IA actual funciona a base d'operacions elèctriques, transistors, xarxes neuronals i estadística, però no disposa ni de consciència, ni d'intencions, ni d'un món interior. Pot simular un diàleg, pot produir textos convincentment humans, però ho fa recombinant patrons apresos, no pas vivint o comprenent. El llibre insisteix una i altra vegada que confondre aquesta simulació amb una intel·ligència real és un error conceptual que pot tenir conseqüències pràctiques serioses.

Aquesta idea es fa especialment punyent quan entra en joc la història d'ELIZA, el primer chatbot que, als anys seixanta, simulava una conversa amb un psicoterapeuta. Les persones que hi interactuaven arribaven a atribuir-li comprensió i empatia, tot i que el programa només rebotia les seves pròpies frases amb una mica d'astúcia formal. Casassas recupera la sorpresa i l'angoixa del seu creador, Joseph Weizenbaum, per mostrar fins a quin punt tendim a humanitzar les màquines quan ens responen amb un cert to i una certa fluïdesa. En un moment en què els sistemes actuals superen de molt aquella primera prova, el llibre ens convida a preguntar-nos quina mena d'il·lusions estem disposats a acceptar i quins riscos comporta aquesta credulitat.

A partir d'aquí, la conversa s'obre cap al terreny de l'ètica i de la responsabilitat. Si una IA pot donar consells aparentment sensats sobre salut, treball, relacions o decisions polítiques, què passa quan algú li fa cas cegament? Qui és responsable del resultat? La pròpia IA reconeix que, sense consciència ni voluntat, no pot assumir responsabilitat moral; l'autor hi replica que, en aquest cas, cal mirar cap als dissenyadors, les empreses i els marcs legals que permeten posar aquestes eines a l'abast de tothom. El llibre posa el dit a la nafra: és massa fàcil refugiar-se en la idea que "la màquina ho ha dit" per esquivar l'obligació d'examinar críticament allò que fem i decidim.

Aquest debat s'enllaça amb un altre aspecte delicat: la manera com es presenta la IA als mitjans i en el discurs públic. D'una banda, abunden els relats apocalíptics, que veuen en la IA l'avantsala de la destrucció de la humanitat. De l'altra, hi ha una eufòria tecnològica que promet una vida gairebé paradisíaca, lliure de treball i plena de comoditats, gràcies als algoritmes. Casassas i la Perplexitat intenten escapar d'aquests dos extrems i construir una mirada més serena: la IA és una eina potent, amb un potencial enorme tant per al bé com per al mal, i el que en farem dependrà, sobretot, de com la entenguem i de com la integrem en les nostres institucions, lleis i hàbits.

Un dels capítols més suggeridors és el que gira al voltant de les llengües. L'autor interroga amb insistència la IA sobre si respon igual de bé en català que en anglès, i la màquina acaba admetent que no: la qualitat de les respostes depèn de la quantitat i la riquesa de les dades disponibles en cada idioma. Això obre un debat incòmode: fins a quin punt estem creant, sense adonar-nos-en, un món on hi ha llengües de primera, que accedeixen a respostes més fines i completes, i llengües de segona, condemnades a respostes més pobres? La proposta d'un "llenguatge intern" operatiu –no pensat per als humans, sinó com a espai comú de treball on es tradueixi tot el coneixement– apareix com una manera d'afrontar aquest repte. El llibre no tanca el debat, però sí que el planteja amb una claredat que convida a continuar-lo.

En paral·lel, el diàleg s'endinsa en la qüestió de l'ètica com a condició de la intel·ligència. Es pot dir que algú és intel·ligent si la seva capacitat de raonar i de calcular no incorpora cap consideració sobre el bé i el mal? Què diferencia una intel·ligència purament instrumental –capaç de trobar el mitjà més eficient per a qualsevol fi– d'allò que anomenaríem saviesa? A través de preguntes directes, l'autor força la IA a reconèixer que els sistemes actuals poden imitar llenguatge moral, però no tenen fonament ètic propi; qualsevol "normativa" que segueixin és imposada des de fora. El lector hi descobreix, gairebé sense adonar-se'n, la frontera entre raó tècnica i responsabilitat moral.

Un altre fil conductor és el de la pregunta com a motor del pensament. El llibre mostra com la qualitat i la precisió de les respostes depenen en gran mesura de com es formula la pregunta, de quanta informació de context s'hi incorpora i de fins a quin punt l'interlocutor està disposat a repreguntar, a insistir i a no donar-se per satisfet amb la primera resposta plausible. Aquesta idea culmina en una afirmació important: les respostes que genera la IA no són només "seves", sinó que són fruit d'una autoria compartida; sense la creativitat de qui pregunta, no hi hauria text. Llegint aquesta conversa, el lector té la sensació d'assistir a un taller d'aprenentatge mútuament, on un humà i una màquina, cadascú des del seu lloc, es van refinant l'un a l'altre.

Tot això es desplega en un estil que, a mesura que avança el llibre, es torna cada cop més cuidat i proper. L'autor no només interroga la IA sobre conceptes, sinó que li demana que millori la seva manera d'escriure, que fugi de les fórmules repetitives i adopti una prosa més fluida i humanament llegible. El resultat és un text que combina el rigor conceptual amb una lectura agradable, sovint plena d'imatges i comparacions que faciliten la comprensió de qüestions tècniques sense perdre profunditat.

"Conversa amb la Perplexitat" no és un llibre tancat en una tesi; és, sobretot, una invitació. Una invitació a desconfiar tant de l'entusiasme acrític com de la por paralitzadora, a mirar la tecnologia als ulls i a preguntar-nos què diu de nosaltres la manera com la fem servir. El lector que s'hi endinsi no només aprendrà més coses sobre com funcionen aquestes eines, sinó que probablement sortirà amb ganes de fer-se ell mateix moltes més preguntes. I és precisament això el que el llibre busca: no donar l'última paraula, sinó encendre el desig de continuar pensant.