Dirs de dir dient

—Prou, prou, prou… qui té la raó?

—No ho sé, però qui la tingui que se'n valgui.

—La raó no la té ningú. La raó ens és; tots nosaltres som raó.

—No ho havia sentit mai això. Quina bajanada. Clar que es té la raó. Quan es té, es té. I ara mateix la tinc jo.

—Un moment. A veure. Tranquils. Potser podria arribar a pensar que tens raó, però digues-me, si la tens, on la tens?

—On vols que la tingui?

—No ho sé, per això t'ho pregunto. Tot el que es té, es té en algun lloc. Sigui aquí, allà o en algun altre lloc.

—La tinc amb mi, la tinc de la meva part. I per això m'ha fet veure la veritat. I al veure la veritat, veig que vosaltres esteu equivocats, clarament equivocats, i per això heu de reconèixer que tinc la raó.

—Anem a poc a poc. La veritat és allò que la raó no pot negar. No?

—Sí, la raó no pot negar cap veritat; sinó, si nega una veritat, ja no és raó.

—Tots estem fent servint ara, de manera ben desperta i motivada, la nostra raó. És a dir, que en el moment que un de nosaltres faci coincidir el seu pensament amb la veritat, que el seu pensament després d'un procés de reflexió, assoleixi la veritat, i l'exposi, tots els altres, la nostra facultat racional, ha de poder veure-la tal com és i no podrà negar-la. Si seguim discutint, és perquè encara no hi ha hagut cap de nosaltres que hagi fet seva, o assolit, la veritat. Ni tu, ni ningú…

—Tinc la raó; el que passa és que vosaltres teniu la vostra raó una mica confusa o entelada, o no la sabeu exercitar o escoltar com es correspon a la seva natura.

—La seva natura, la teva natura… tu el que ets és un penques!

—Ei, ei, vigila el que dius!

—Ell té raó.

—Com? Que ell té raó? Jo sóc el que tinc la raó.

—El que vull dir és que ell té raó quan diu que tu ets un penques; pel que fa al tema que estem discutint, jo no veig que ningú tingui la raó.

—Algú l'ha de tenir?

—O no… qui decideix qui té la raó? En realitat, només la raó pot decidir qui té raó.

—Quin embolic!

—El problema és que a l'hora de decidir s'imposa el desig o l'interès a la raó, i per aquest motiu ens és tan difícil poder arribar a saber qui té la raó. L'interès i el desig tapen, o entelen, els ulls de la raó.

—Doncs, vinga, despullem-nos de tot desig i de tot interès!

—I tu creus que ben nus podrem pensar millor?

—Jo no sé si la vergonya i el fred ens deixaran pensar com cal.

—Au, quina manera d'enredar la troca. Accepteu d'una vegada que tinc raó i acabem la discussió. Fa riure que no vulgueu acceptar una veritat tan evident.

—On has dit que tens la raó?

—En realitat no diu que la tingui; el que diu és que la té de la seva part, des del moment que li ha fet veure la veritat.

—I la veritat es veu?

—No comencem… clar que es veu. Si no, de que serveix la raó?

—La raó, no és una eina de discussió, de discutir per discutir; el que és, és un òrgan de visió.

—Ja ho deia el meu avi: la raó és els ulls del nostre intel·lecte

—I quina és la llum que fa que hi puguem veure amb la raó?

—Uns diuen que és la llum del cor, altres que és la llum de la veritat. O com deia el poeta: "un fanal al cor que ens il·lumina l'enteniment, il·luminant la veritat".

—Altres diuen que la raó és al mateix temps la llum que ens fa veure i l'eina que ens fa distingir el que la claror ens mostra, o ens pot arribar a mostrar, de forma clara, definitiva i evident.

—Mare meva! I que vulgueu seguir tan perduts, sense voler acceptar la realitat!

—La teva?

—La de tots, la veritat no pertany a ningú.

—Sí, la veritat sempre s'ha de compartir. És un deure que ella mateixa imposa.

—Doncs compartiu-la, aquí la teniu!

—T'ho estem dient tota l'estona, si no la podem veure no la podem compartir.

—No la voleu veure; que és molt diferent.

—Au, deixa-ho estar que ja és massa tard. No val la pena següir discutint, el temps ja ens dirà qui té la raó.

—El temps no diu res. No pot dir res; no parla.

—Més del que et penses.

—El temps no sé si pot parlar o no, però les campanes sí que repiquen i ens anuncien que ja és hora d'anar a sopar. Adéu-siau